Diari d'un confinat

Dia 1:

Plans sobre autoorganització, bricolatge, dieta, exercici i manteniment d'una moral alta.

Tedi.

Dia 2:

Monto una taula nova a l'habitació per treballar, l'he anat a buscar al despatx. El teletreball és necessari, cal solidaritzar-nos amb els nostres veïns i no sortir de casa.

Una hora per agafar el cotxe, anar a la feina i fotre la punyetera taula dins el cotxe. Primers renecs, però la moral es manté alta.

En 60 minuts més, feina enllestida, la taula està a punt.

Estic esllomat, un petit descans. Birra, anxoves, ganchitos i sofà. Zàping compulsiu. Migdiadeta reparadora. Birra de mitja tarda, per treure'm l'estrés.

19:00 Netflix ens salvarà.

20:00 Recordo que no he dinat. Una birra per pensar què em faig. Expedició a la nevera. No hi ha birres. Vaig al rebost. No hi ha ganchitos.

Morirem tots.

Dia 3:

Em desperto al sofà.

Construeixo un xil·lòfon amb les llaunes buides. És decebedor, totes fan la mateix nota.

Sortiré a buscar queviures. Jaqueta, casc de moto i guants de fregar. Darreres comprovacions:

cartera, claus, mirada assassina i bargueta tancada. Estic llest. SOM-HI.

Amb la nevera plena toca reorganitzar el rebost.

Seguint un pla preestabler fa anys, hi ha de tot. Café (caducat el 2013, puta Nespresso), Mojo picón (caducat el 2015, quines vacances a Tenerife), pinya en almíbar (que no suporto, però que compro de tant en tant per deixar-la caducar i així revenjar-me d'aquell mal de panxa als 12 anys), palomites pel microones i tomàquets dessecats de Calàbria (caducats el 2016. No sé com van arribar a casa).

I tàpers, centenars de tàpers.

Dia 4:

A veure, això no és una distopia. Les distopies succeeixen en realitats alternatives, i això està passant de debò. Per tant, al proper que senti dir que vivim una realitat distòpica o que això és una oportunitat per millorar, el capo.

Una distopia seria una realitat en la qual els tàpers de l'armari prenen consciència i decideixen eliminar-nos. Tàpers de plàstic, tàpers de vidre, tàpers reciclats de menjar del xinès...

Tots atacant a l'hora i devorant iaies i tota mena de discapacitats, mentre els tàpers de marca (que formen la classe dominant) prenen el control del món.

Això seria una distopia.

Això nostre és avorrit.

Acabo de llençar tots els tàpers que no tenen tapa i totes les tapes sense tàper.

M'estaven mirant raro.

Hi ha un veí cantant el "Bella Ciao" en pilotes al balcó. Alço el puny solidàriament.

Estem bé, tots estem bé, però hi ha un ocell al balcó que em mira fixament.

Que 50 anys no són res...

Si algú m'ha trobat a faltar, la culpa segueix sent de les curses. 

Breument, 50 anys fa que van pelar en Kennedy. Qualsevol dia en Marhuenda descobrirà que Lee Harvey Oswald era català i militant de la CUP. Si en Ramon Mercader va liquidar Trotsky, tot pot ser, no?

Però del tema del dia també en fa 50 anys i per fi té vídeo oficial. Un vídeo acollonant per una cançó acollonant.

Apa, marxo a córrer.

Per si voleu veure un súperheroi...

En aquesta foto apareix Almost-fifty Man. Somriu, porta un tipping al genoll dret i ulleres de sol. Acaba de participar en una cursa. Mireu quin tipet:

El tipping serveix per no perdre el genoll a mitja cursa. Coses dels lligaments que ja no lliguen gaire. M'acompanya la Iolanda, l'única amb collons de córrer amb mi.

Canvi de versió, és a dir, posant pedaços

Tots els qui fem servir un ordinador sabem que arriba un dia en que et diuen allò de: "Aquesta versió ja està obsoleta, l'hem d'actualitzar". I també sabem que la majoria de les vegades la nova versió és una merda que només es justifica pel fet de tenir un  departament d'informàtica a l'empresa.

Doncs això va passar ahir. El nostre heroi, Quaranta-i-pic-Man, s'ha vist obligat a renovar la versió 4.6 del seu programari (és que no sé escriure softguar). La versió 4.7 no està disponible.

Li han instal·lat un nou programa:  

Almost-fifty-Man 1.0

Està en fase de proves. Ja veurem com va.

Victus, aquell dia del segle XVIII en que vam perdre

Una història explicada des de la memòria, deixant clar a cada episodi que tot està ja fet. Sabem què va passar, sabem que vam perdre llibertats i constitucions, sabem que ens van deixar sols, sabem que teníem raó, però amb aquesta novel·la aprenem que aquella desfeta va crear (que no destruir) una nació amb esperit de prevaldre. I ja fa tres-cents anys d'allò i aquí estem. No va ser una derrota, va ser el naixement d'una voluntat.

I el llibre és collonut. Llegiu-lo.

Comiats amb estil. Al Tino li hauria agradat, que en sabia molt de música.

Ara que s'ha mort en Constantino Romero es tornen a sentir els seus éxits de doblatge, començant pel seu "Hasta la vista, baby" (Sayonara en algunes versions). Fins que ens torni a dir "Luke, yo soy tu padre" escoltem una enorme versió de "Space Oddity". En David Bowie segur que ha flipat.

També és un comiat amb estil, de part d'en Chris Hadfield al deixar l'Estació Espacial Internacional.

Quaranta-i-pic-Man on tour

Perdoneu pel retard, però he estat enfeinat. O us penseu que dues mitges maratons es corren així, per la patilla?. No. Calen hores d'entrenament i esforç i determinació i suportar el dolor (no pain, no gain) i posar-se unes malles que no deixen res a la imaginació i gastar-se les peles en inscripcions i lesionar-te en el moment més inoportú i pseudorecuperat recaure i trobar un metge dels bons (tómese 2 de éstas i 2 de aquellas i 6 de las de colores, que para éso se inventaron las drogas, y déjese de gatorades (perdó, Iolanda) y bébase una cerveza al acabar que no hay mejor bebida isotónica). Us juro que aquest metge existeix i és el meu.

Total, que primer la mitja de Barcelona i després la de Girona. Les dues per sota de les dues hores, nostamal.

Per cert, amb la clara intenció d'obtenir el suport de la Wonder-family, ja que corria a Girona, vam agafar un hotel i vam estar de turisme el dissabte i el diumenge (bé, el diumenge va fer turisme el que quedava de mi).

Estupenda woman diu que val, que així sí. De fet, la cursa a Roma va ser motiu de 6 dies de turisme a Itàlia. I suggereix una cursa a l'Empordà. Fet.

La prova, pels descreguts.